A 600 quilòmetres de Bucarest, o el que vindrien a ser 16 hores en tren, trobem l'amagada regió de Maramures. Amb la Julia i el Jose hi hem passat tres dies durant els quals ens ha estat molt difícil tancar la boca.

El tren ens deixava a la ciutat de Sighetu Marmatiei, a tocar d'Ucraïna. Vam decidir allotjar-nos però, a un poble a uns 10 km per viure el camp més d'aprop, a una pensió, Casa Muntean, que era una casa tradicional en de fusta i on a més, servien àpats deliciosos. Vam sopar-hi un dels dies. Sopa de mandonguilles, molt cremosa com feta amb mantega. Llom amb pebrot confitat i puré de patates. I de postre una "prajitura" de xocolata per llepar-se'n els dits.

Per moure'ns amunt i avall per aquelles verdes i inexplorades contrades vam llogar un cotxe (a l'únic concessionari de cotxes de Sighet) ja que teníem previst fer 200 o 300 km i el transport públic no arribava gairebé enlloc.

El que fa tant especial aquesta regió és la multitud d'esglésies de fusta que hi ha arreu. Cada poble en té la seva i moltes d'elles tenen més de 300 anys d'antiguitat. Crec que no exagero si les considero les estructures de fusta més impressionants del món. Dels tres dies vam passar-ne un i mig amunt i avall per les valls de la regió visitant esglésies. Tantes que és impossible recordar-ne els noms de totes. A destacar però, unes quantes d'excel·lents. Imprescindible el monestir de Barsana, un complex eclesiàstic de 6 o 7 estructures de fusta envoltat d'un idíl·lic paisatge i amb una altíssima església que presideix l'escena. Aquest és el més conegut. Un altre que ens va encantar va ser l'església de Poienile Izei.

El pope ens va acompanyar i explicar l'església i el que la feia especial era la qualitat dels frescs amb colors vius pintats a les parets de l'interior. Molt interessant l'escena del cel i de l'infern. Ja no tant per lo espectacular si no per la nostra experiència personal va ser poder pujar al capdamunt d'alguna de les altes torres de les esglésies amb les escales de nyigui-nyogui. Vam viure de prop l'ambient d'aquests pobles de la Romania profunda. Allà molta de la gent encara du robes tradicionals i alguns d'ells fins i tot creuen en els vampirs, en homes-llop i altres espècimens similars.

Un altre indret interessant és el poble de Sapanta on hi ha, per una banda, el cementiri alegre i, per l'altra, l'estructura de fusta més alta del món. Aquesta estructura resulta ser una església, en construcció des de l'any 2004. Quan nosaltres vam anar-hi estava en estat d'abandonament. Acabada l'estructura però sense paviment ni acabats. Bé, realment és força alta i imita a la perfecció l'estil de les seves antecessores però poca cosa més. En canvi, el cementiri, és un lloc màgic. Amb totes les tombes pintades de blau, l'escena de la mort del difunt en qüestió i un irònic poema que resumeix la vida i miracles, és un indret d'allò més curiós. Vig traduïr un dels poemes i diu així:

veieu que m'ha passat

on la mort m'ha atrapat

als turons de Mires

sota les rodes dels vagons

com a nen jugava

i el vagó em va tallar

mare tu em ploraràs

tants dies com visquis

ja que deu anys tenia

i vaig deixar a la mare en dol

grans problemes t'he causat"

Poca broma.

L'últim dia vam visitar Sighetu del que ens va encantar el mercat, com sempre. No se què tenen els mercats a Romania que els hi trobem tota mena d'encants. El mercat i el museu de la presó. Aquesta antiga presó va ser on els comunistes van tancar durant els primers anys de la seva dictadura els polítics i artistes no addictes al règim. En les diverses sales del museu s'explica amb tota mena de detall diversos aspectes de l'època. La que més em va agradar va ser la sala "kitsch" en memòria del "nostre amic" Ceaucescu.

Podem dir que Maramures és un lloc únic a Europa on el temps no ha passat i on cada moment hem descobert meravelles que ens han deixat bocabadats. Un dels últims racons inexplorats del vell continent. Un lloc idíl·lic que no podríem trobar ni en el millor dels somnis.

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí