Google+ i la organització com a model de negoci

Google acaba de llençar una primera versió limitada de Google+. Google+ és un centre d’operacions d’internet, una base de sortida cap a la xarxa amb la que Google vol tornar a dominar el mercat. La companyia sempre ha llançat grans productes gratuïts que s’usen de forma massiva però que acostumen a ser bastant independents els uns dels altres. Això ara canvia: Google+ els uneix (o els unirà quan estigui complet) i els fa socials. No som davant d’una xarxa social: és un acompanyant, un company de navegació.

Què ens ofereix G+? Ens donarà més facilitat per a compartir informació, més facilitats de control de la privacitat, integració de productes Google… però sobretot ens ofereix organització. Les cerques per temes a Sparks, la repartició dels contactes en cercles, les quedades… tot està pensat per ajudar a l’usuari a organitzar-se millor, a aprofitar més el temps. Com les eines que l’empresa ja havia presentat fins a dia d’avui.

I com és que una empresa tan gran, puntal de l’internet des de fa més d’una dècada, aposta per ajudar a la gent a organitzar-se en comptes de preocupar-se per guanyar diners? Doncs perquè ells, així, ajudant a la gent, guanyen diners. Al cap i a la fi és l’actual model de negoci de la majoria de nous negocis de la xarxa. El “primer preocupa’t d’omplir la teva web d’usuaris i després els beneficis venen gairebé sols” ressona per moltes oficines, des d’startups fins a grans multinacionals (més de les primeres que de les segones, però). Potser algun tipus d’influència va tenir la pel·lícula “La xarxa social” on un inspirat Sean Parker diu allò de “primer sigues cool i després ja faràs diners”.

La impressió en 3D, el segon pas dels béns virtuals

Aquesta entrada està relacionada amb l’entrada “Els béns digitals: la base de l’economia del futur“.

En el text anterior es comentava com el primer pas dels béns virtuals recauria en negocis molt relacionats amb la indústria del coneixement i la cultura. Això, però, no és competència exclusiva d’aquests camps i podria ser així a causa d’un invent que ja s’usa: les impressores 3D. Les seves aplicacions actuals se centren en l’arquitectura i l’enginyeria industrial, per tal de plasmar físicament un prototip o maqueta d’un disseny o, ja en camps mèdics, a l’hora de crear pròtresis.

No és impensable, doncs, que en un futur no massa llunyà, en comptes d’anar de compres a una botiga física, ens descarreguen i imprimim en tres dimensions unes Munich, per exemple, que prèviament haurem dissenyat al nostre gust des de la seva aplicació Munich My Way. O, per què no, peces de roba o mobles dissenyats per nosaltres mateixos si tenim prous coneixements de disseny i dels materials.

Aquesta que descric és la que crec que serà la propera (o la següent de la propera) de les revolucions industrials. L’anomeno la “revolució dels dissenyadors”. Com ara mateix passa amb el community management, el disseny serà la nova professió de moda i, uns professionals que ara mateix són bàsics esdevindran imprescindibles, a més d’obtenir el reconeixement social que ara no acostumen a trobar. A més, també acabarem amb problemes d’abastiment, d’estoc i d’espai, ja que l’únic que s’haurà d’emmagatzemar seran les matèries primeres amb les quals s’haurà d’imprimir el producte. Aquests passaran a comprar-se en petites quantitats per petits consumidors en depriment de les empreses fabricants que hauran de reinventar-se.

El meu càlcul no baixa mai dels 10 anys vista: la tecnologia, la cultura i les persones en sí mateixes hem d’evolucionar i entendre aquest nou canvi. Un més dels molts que ja estem patint/visquent a hores d’ara. Ja he comprovat com, explicant aquests pensaments a d’altres persones, es mostren reticents a canviar les experiències de compra actuals. Potser pel temps que li he dedicat a investigar sobre el tema, però a mi ja em sembla una possibilitat totalment lògica i factible. El millor ve ara, quan paro a pensar que ja des de petit he somiat amb la possibilitat de poder escollir un producte des de la televisió o una revista i tenir-lo a l’instant. Suposo que aquí ja hi entren coses que poden allunyar-nos de la realitat actual com pot ser el moviment de partícules -tema que no vull ni començar ja que el desconec totalment- que tampoc no hauríem d’esperar massa anys a veure-ho fet realitat. La tecnologia cada cop avança més i més ràpid i no ens hauríem de dedicar a posar traves a la nostra imaginació a l’hora de fer-la evolucionar i millorar. Absolutament tot és possible i, si no ho és encara és perquè algú no s’ho ha imagiant abans o perquè nosaltres mateixos ens hem dit que no podem fer-ho.

Si ja podem fer ventricles per al cor i petits òrgans humans a partir d’imprimir cèl·lules en 3D i veure que funcionen, com no hem de poder convertir els nostres productes físics en béns virtuals?

Els béns digitals: la base de l’economia del futur

Què són els béns digitals?
Els béns digitals són aquells que s’emmagatzemen, es descarreguen i s’usen en format electrònic. Són enviats al consumidor per via electrònica a través del mail o d’una descàrrega. Normalment, quan es compren productes digitals online, un cop el venedor ha rebut els diners, l’article digital s’entrega al client com un arxiu adjunt o un enllaç des d’on descarregar-lo. Aquests acostumen a ser ebooks, software, imatges, música o qualsevol cosa que pugui ser emmagatzemada electrònicament en un o més arxius.

Per què crec que serà un dels pilars bàsics del futur?
Els actuals nivells de consumisme ens desaconsellen seguir amb el nostre ritme accelerat i insostenible de malbaratament de matèries primeres. Tampoc és sensat en aquest context de crisi econòmica i de base en quant a societat. Dues raons ecoeconòmiques que se sumen a d’altres de tipus cultural, de final de cicle, de necessitat de canvi de model de negoci per un de més friendly i a saber quantes més.

Els béns digitals responen amb encert i efectivitat en l’esforç per acabar amb un sistema caducat, esgotat i que demana, des de la nostra necessitat de tenir més i millor ad infinitum, un recanvi urgent. A més, per a poder fer el pas definitiu, hem de deixar de diferenciar entre món online i offline i començar a parlar i a usar-lo com a un de sol.

Els gairebé inexistents costos d’emmagatzematge, la nul·la necessitat de mà d’obra més enllà de la creació, l’absència de despeses de transport i la possibilitat de tenir uns bons marges malgrat vendre a baix preu permet que la distribució de la riquesa a nivell social sigui òptima i més equitativa. La societat haurà de preparar-se acadèmica i professionalment per poder donar resposta a totes les noves exigències que suposarà aquest gran canvi. El reciclatge cultural, social i psicològic haurà de ser molt intens en molts sectors professionals i així s’esperonarà l’economia naixent d’una mà d’obra professionalitzada, culta i amb grans necessitats i voluntats de coneixement.

L’exemple de la música

Si posem d’exemple la música, tots tenim clar que és un bé digital (parlo dels arxius, no de CDs ni cap altre suport físic, compte!) pel qual hem de pagar en l’actual model de negoci. És fàcil veure la reducció de costos que es pot aconseguir simplificant el negoci de la venda de música. Ara mateix, es necessita d’un artista que faci les cançons (o algú que les faci i un altre que les interpreti), la discogràfica, l’empresa de CDs, l’impremta que fa els paperets dels CDs, el transportista, les botigues… Si tot això ho deixem en penjar un arxiu en una botiga online o a la web de l’artista, és molt notable l’estalvi i la millor possibilitat que tenim d’aprofitar els recursos humans sobrers en d’altres tasques que puguin crear més riquesa. Les despeses baixen, els preus i el marge poden baixar i sempre obtenint els mateixos -o més- beneficis.

Això és només un exemple. I el millor és que aquest és només el primer pas, no acaba aquí. Al proper post parlaré de com tots els productes podran arribar a ser béns virtuals en els propers 10 anys a l’entrada La impressió en 3D, el segon pas dels béns virtuals.

La revolució serà retweetejada

Article publicat al Línia Badalona del 9 de Juny de 2011.

Les acampades dels indignats han suposat un gran èxit des de gairebé minut zero. Això ha estat possible, en gran part, gràcies a les xarxes socials. Òbviament tenen molts altres punts de suport però internet ha estat quelcom bàsic, sobretot a lʼhora de difondre el que allà sʼhi feia i vertebrar una gran comunitat al seu voltant.

Els partits polítics es nodreixen de tweets, comentaris, blogs i webs que adul·len els seus líders, les seves accions i les seves polítiques. També són usades per a que els militants i simpatitzants ataquin als rivals i creïn soroll al voltant de les diferents ideologies, candidatures i promeses electorals. No han entès de què va la cosa.

Ha quedat demostrat que, com a mínim a internet, les acampades són les grans vencedores amb diferència i que, sobretot, a nivell de repercussió no hi ha moviment que se li assembli. Per exemple, el dia 27, a les 11 del matí, en el punt més àlgid de les càrregues policials a Plaça Catalunya, lʻ1,37% del total de tweets tenia lʼetiqueta #acampadabcn. Això vol dir que, uns quants milions de tweets tenien com a tema les càrregues dels Mossos. El ressò va ser mundial. Hi ha fotografies dels incidents que a hores dʼara superen les 50.000 visualitzacions i sʼestan movent arreu del planeta. Cap polític o partit català, espanyol i mʼatreviria a dir que europeu ha aconseguit mai una repercussió tan gran a nivell mundial.

Les xarxes socials demanen participació en temps real, transparència i constància. Cal formar comunitats al voltant de temes, persones, moviments, idees… qualsevol cosa. Els indignats han pogut/sabut connectar amb la població, parlar-los de tu a tu, comunicar-sʼhi directament, rebre el seu feedback i tenir-lo en compte. La nostra classe política no ho ha aconseguit. Obama va poder-ho fer en el seu moment, usant bé les cartes que les xarxes socials -que tot just començaven- li oferien i mobilitzant lʼelectorat amb seny i amb una estratègia lògica i meditada.

Aquí, en canvi, tot i les múltiples accions i propostes, a hores dʼara, les iniciatives neixen de les empreses que són contractades per fer “allò del Facebook i el Twitter” i no pas de les estratègies horitzontals de campanya o de partit. La política encara no ha entès que la societat viu en al carrer i no en els despatxos de la Generalitat, lʼAjuntament o el Parlament. Els indignats, en canvi, al no tenir despatx, no necessiten cap canvi de mires, poden parlar com parlen normalment. Són molt més similars a qualsevol altre persona que es creuin pel carrer, amb problemes amb els quals et pots sentir identificat, amb idees que podrien arribar a ser teves. La regeneració política a la que que tants cops fan referència els partits podria començar per aquí. Cal aprendre a deixar la poesia i a parlar en prosa. No cal allargar-se. La vida és prou estressant com per sentir que el poc temps que tenim ens el prenguin discursos massa llargs que es podrien dir amb quatre frases mal comptades. La vida sʼestà tornant concisa i el temps és or. Potser, per això, a Twitter només es permeten 140 caràcters per missatge. Apreciats polítics, internet és veloç, incansable i irreversible. Veloç perquè no té murs que el limitin. Incansable perquè sempre avança, sense aturador, mica en mica o fent passes de gegant, però sempre endavant. Irreversible perquè va aparèixer per a quedar-se i és lʼecosistema on viurem.

Si ens han ensenyat una cosa els indignats és que parlant ens entenem tots.

El dia que em vaig fer gran

Diuen que quan un nen descobreix qui són els reis mags perden una part de la seva innocència i fragilitat. Es fan una mica més grans. Jo, ahir, vaig fer-me gran, més adult, veient com funciona des de dins un dia de votacions.

Ahir, fent d’apoderat, vaig veure amb els meus propis ulls com de mesquina és la política, com es pot arribar a manipular a les persones, com s’arriba a dominar a aquells qui són més fràgils i l’absoluta impunitat amb la que la gentussa fa i desfà.

Centenars d’interventors i apoderats dels dos grans partits representaven la gran força que tenen. En un dels col•legis on vaig ser, quatre immigrants sudamericans representaven al PP. Per més diners que paguin, com pots abaixar-te els pantalons anant amb un partit que criminalitza aquells qui estan passant pel que, molt segurament, tu vas haver de passar? En quina societat vivim? Ens mirem tots el melic, tot i suposar-se que estem “indignats”?

Un altre dels grans moments va ser veure com un interventor (sense l’acreditació visible) escridassava la noia que anava amb mi. Dona, jove i que sap el que fa? Massa per aquells qui creuen que manen més del que manen. Per desgràcia, a Badalona, hi ha massa senyors d’aquest tipus. Massa cacics, massa “echaos pa’lante”. Gent que creu que és qui sap qui i simplement són utilitzats per la maquinària de partit a canvi d’ego i fals reconeixement.

El pitjor de tot, amb diferència, va ser veure com uns apoderats d’un dels partits duien tot un grup de gent gran a votar. Per desgràcia, aquests senyors i senyores no duien papereta, però els gentils i servicials apoderats els van ajudar, facilitant-los unes. Em temo que no els van donar cap de la CUP o Esquerra…

I la gent, davant d’això, immòbils, sense denúncia, sense plantar-los cara, deixant-me sol davant de la queixa i sense fer pinya davant d’aquesta impunitat dels partits que fan i desfan al seu gust. Utilitzar gent, llançar consignes barroeres, canviar de lloc els feixos de paperetes, tapar-los amb d’altres de partits minoritaris…

Si això és la democràcia i el gran acte de llibertat que és dir la teva em sembla penós. No vull imaginar-me què deu passar a d’altres llocs amb una cultura democràtica més fràgil.

Ahir em vaig fer gran de cop i, com quan descobreixes qui són els reis mags, preferiria no haver-ho viscut.

Després de la campanya, avui qui reflexiona?

Portem un parell de setmanes immersos en una campanya electoral. Polítics per aquí, polítics per allà, polítics per tot arreu. Que es deixin veure per tot arreu entenc que és quelcom normal. Ells mateixos són el seu millor reclam, se suposa. Ara bé, la seva presència a molts llocs no crec que faci agafar ni un sol vot més, igual que els cartells. Com a mínim, que els candidats es moguin no suposa una despesa econòmica extra.

Després de tants dies veient debats, xerrant amb els candidats, compartint estones amb amics parlant de qui votarem i de qui no, amb alguns de nosaltres havent posat el nostre petit granet de sorra en tot aquest “joc democràtic”, realment, hi ha algú que creu que cal que tinguem un dia per a reflexionar?

Cadascú de nosaltres o la gran majoria si més no, ja sap de quin pal va i, potser dubta entre un parell o tres de partits d’ideologia propera en els que la seva ideologia pròpia fa frontera. Amb la quantitat d’impactes que hem rebut aquests dies en forma de propaganda política, actes, discursos, vídeos, debats i qualsevol cosa més que s’hagin pogut inventar, segurament, dedicant-li uns minuts a repassar una mica per sobre el que proposen, decantar-se per un candidat o per un altre o, simplement, deixant-se dur pel que li dicti el cor en el moment d’escollir papereta al col·legi electoral, el vot estarà d’allò més reflexionat. Res no es fa “perquè sí”, ni tan sols agafar una papereta o una altra a l’últim moment. Tot respondrà a com, inconscientment ens hagin afectat els imputs d’aquests dies.

Potser és qüestió de tenir-ho molt clar, però em segueixo preguntant, després de la campanya, avui qui reflexiona?

Verkami.com, el crowdfunding català

Què és el crowdfunding?

Si entenem que “crowd” vol dir multitud i “funding” finançar, trobarem que és la paraula que dóna nom al micromecenatge fet per una gran massa de persones unides en un temps determinat segons cada web per tal de possibilitar que neixi un projecte a canvi d’una sèrie de beneficis, normalment no econòmics. Si no s’arriba a la quantitat demanada en aquell temps, no es fa efectiu el cobrament i, per tant, s’haurà de buscar una altra via de finançament per fer realitat el projecte.

En trobarem centenars o milers de webs oferint aquest servei a internet. En aquestes webs s’hi poden arribar a finançar pel•lícules a canvi de DVDs amb el resultat final; llibres, per un exemplar editat; obres de teatre per una entrada o nous invents a canvi del que el creador cregui més oportú.

Verkami, crowdfunding a la catalana

Verkami és una d’aquestes pàgines: un servei nascut a Mataró fa pocs mesos des del qual s’estan finançant bastants projectes, alguns d’ells assegurant-se la possibilitat de poder-se fer ja que, abans no s’acabi la data de finalització, ja han superat la xifra proposada.

Em sembla curiós com, amb el poc temps de vida que té la web i la relativament poca difusió que n’estan fent, està aconseguint trencar amb aquell tòpic dels catalans garrepes. De Verkami ja n’han sortit documentals, discs, llibres i podria ser que acabin sortint alguns nous invents i tot.

Per a saber tots els projectes que van sent realitat, els premis que els donen i, suposo que properament, altres temes, podeu seguir el blog de verkami.

Si necessiteu ajuda per al vostre projecte, ja sabeu on podeu trobar els vostre primers (micro)mecenes!

Atelierdeautor.com: moda, dissenyadors, Barcelona

Atelier de Autor és el projecte del postgrau que estem fent des del meu equip. Es tracta d’una comunitat dirigida a aquelles persones a qui els agrada la moda. A la web s’hi publica tot d’informació dels diferents dissenyadors que anem entrevistant, les seves col•leccions, botigues singulars i un llarg etcètera. Tots els dissenyadors i les diferents marques que es podran trobar a la web, a més de les botigues, seran de Barcelona per especificacions del postgrau. És possible que, més endavant, quan l’haguem finalitzat, la zona de cobertura sigui més àmplia, arribant a d’altres ciutats. També cal destacar que no parlarem de qualsevol dissenyador: nosaltres volem parlar principalment d’aquells autors menys coneguts, amb una menor repercussió mediàtica. D’aquesta forma ens dedicarem a mostrar la gran passió barcelonina per la moda i aquells que amb la seva feina la promouen. A més, també mostrarem com són els tallers d’alguns d’aquests dissenyadors, veurem com és el seu dia a dia i com creen les seves peces.

La comunitat, a part de la ja esmentada web, també és present a Facebook on, a part de les entrades del blog, s’hi pot trobar contingut exclusiu, com per exemple fotografies de les diferents col·leccions que haurem presentat a la web.

Si coneixes a algun dissenyador que pugui estar interessat en participar a Atelier de Autor, pot posar-se en contacte amb nosaltres a partir del formulari de contacte només per a dissenyadors.

A part del nostre projecte, del postgrau en sortiran quatre més:

• FCBars, els bars de Barcelona amb més i millor ambient per veure un partit del Barça.
• BCN-10, el cercador de les millors coses que passen a Barcelona per menys de deu euros com exposicions, concerts o cicles de cinema.
• BCN24h, la demostració que la ciutat és ben viva de dia i també de nit. Propostes de tot tipus d’activitats per fer les 24 hores.
• Foodhunting, el millor dels millors llocs. A la seva web podràs trobar el que els diferents usuaris creuen que és el millor plat d’aquell tipus de la ciutat. Els millors arrossos, els millors peixos, carns, pizzes… tot publicat pels seus usuaris!

Participa en aquestes comunitats i ajuda’ns a fer més grans els nostres projectes!

Manel, Aniversari i Boomerang al nou disc

Els Manel ha avançat al seu Facebook i Twitter un parell de cançons del seu nou disc “10 milles per veure una bona armadura“, que no sortirà al mercat fins el 15 de Març. Són dues cançons d’”estil Manel” 100%, amb la seva particular forma d’explicar les coses habituals de forma senzillament enrevessada. De moment, podem escoltar “Aniversari“, que parla d’un dia d’aniversari, de la celebració, del moment de demanar el desig, de com et vas fent gran, com vas passant per la vida… una cançó preciosa. L’altra és “Boomerang“, el relat d’un d’aquells viatges d’infància a casa dels avis, recordant els moments passats i la seva “Vanessa”.

Amb els Manel, ja se sap, però, que les lletres no només volen dir el que està escrit, així que caldrà escoltar-se-les ben a fons per a descobrir què volen dir realment!

Què us han semblat?